Com alguns ja sabeu sóc practicant d'Aikido des de fa, aproximadament, tres anys. Sóc bastant patata, però aquest no és el cas que m'ocupa ara. A l'Aikido no hi ha competició, no emfasitza la rivalitat tot i ser un art marcial amb tècniques desenvolupades o iguals a d'altres que es van crear per fer pupa, molta pupa, a les guerres que se van succeir al Japó feudal al llarg d'una pila d'anys. Tot i això el sr. Morihei Ueshiba, el pare de l'Aikido, després de moles batalles i una vida sencera dedicada a l'estudi de les arts marcials (AAMM) tradicionals japoneses va arribar a la conclusió que el veritable esperit de les AAMM era superar-se a si mateix i no superar a d'altres, el respecte en vers a la resta dels que t'envolten, a fer servir les AAMM com a últim recurs en cas de ser víctimes d'una agressió, etc.
Actualment els practicants d'Aikido no es reuneixen en federacions esportives, si no en associacions culturals. Per què culturals? Culturals en el sentit que no practiquem Aikido per fer esport, tot i que durant la pràctica hi ha un treball físic important, si no que més aviat estem realitzant una activitat cultural: estudiem, aprenem i mirem de conèixer coses sobre nosaltres mateixos.
Hi ha diversos estils d'Aikido que reflecteixen la visió particular d'aquest AAMM que van tenir els principals alumnes i deixebles d'en Ueshiba, cada estil es reuneix en una gran associació: Aikikai, Iwama Ryu, Ki Aikido, Yoshinkan, etc. I dins de cada gran estil hi ha múltiples associacions a nivell nacional o més local, com per exemple dins d'una mateixa ciutat.
Amb aquest rollo de la no-violència i la no-competitivitat pot semblar que aquestes associacions les composin o les dirigeixin una colla de hippies, gent virtuosa, il·luminada o com voleu dir-li.
Amb el que he vist aquests anys i, especialment fa molt poc a la meva associació, us dic que no. Tot plegat és una qüestió de política, i quan als humans se'ns encomana una missió sagrada, acaba resultant un bluf, perquè al final tots som humans i tard o d'hora acaben aflorant els pecats propis dels humans.
Es generen enveges, molta competitivitat entre les associacions o dins l'associació, voler ser més important dins el mundillo, i sobretot tenir molts alumnes. Quants més alumnes tens més important ets. Hi ha baralles, traicions i punyalades traperes per l'esquena, tothom vol pujar dins l'associació i si cal, l'abandonarà amb tots els seus alumnes per anar a una associació més important amb l'excusa de "amb l'antiga associació no podia créixer com a aikidoka" …llavors, perquè no marxes tu sol? Per què et vols endur tots els teus alumnes? He flipat bastant amb el que he vist i he sentit, he sentit vergonya aliena de com pot arribar a ser una persona, i al final de l'esperit de l'Aikido he vist poca cosa.
Al final el que realment compta és el treball d'un i el dels teus companys. La resta millor deixar-la en un segon pla.
Salut!
[@more@]
Hola 
