Un dia qualsevol a un curro qualsevol…

Aquest és el meu lloc de treball un divendres a la tarda. M'he llevat a fer un riuet i quan he tornat m'he fixat en aquesta estampa entranyable que he volgut compartir amb els blocaires:

  1. A sobre del monitor, la tortuga groga s'ha reproduït. Ara n'hi ha una de verda que li fa companyia.
  2. Teclat tort que reflexa l'estat del meu cos a la cadira: enfonsant-me progressivament i arrossegant amb la meva caiguda tot el que tinc entre les mans.
  3. Tassa de cafè buida (model estàndard del xino). Avui han caigut tres sols fins dalt de tot.
  4. Caixa de gelocatils a una banda i got d'aigua per empassar-me'ls a l'altra.
  5. Paperet amb un esquema de la feina que tinc entre mans. Al final, per molt ordinador que faci servir el paper sempre em serà necessari.
  6. Bobina de cd's amb còpies de seguretat.
  7. Targeta enganxada al monitor amb el telèfon d'un dels meus socis a l'exili (em va fer mandra copiar-lo al meu mòbil, per això trosset de celo i aire!)
  8. …i finalment un paio amb el cervell rostit i mort de son en primera persona.

Hi ha més coses, com una taula gràfica i una impressora, però estàn sepultades sota una pila de papers i el telèfon fixe. A més, l'objectiu de la càmera del meu mòbil no donava per més.[@more@]



3s comentaris

Aikido: merder al si de l’Associació …però merder de debò

Com alguns ja sabeu sóc practicant d'Aikido des de fa, aproximadament, tres anys. Sóc bastant patata, però aquest no és el cas que m'ocupa ara. A l'Aikido no hi ha competició, no emfasitza la rivalitat tot i ser un art marcial amb tècniques desenvolupades o iguals a d'altres que es van crear per fer pupa, molta pupa, a les guerres que se van succeir al Japó feudal al llarg d'una pila d'anys. Tot i això el sr. Morihei Ueshiba, el pare de l'Aikido, després de moles batalles i una vida sencera dedicada a l'estudi de les arts marcials (AAMM) tradicionals japoneses va arribar a la conclusió que el veritable esperit de les AAMM era superar-se a si mateix i no superar a d'altres, el respecte en vers a la resta dels que t'envolten, a fer servir les AAMM com a últim recurs en cas de ser víctimes d'una agressió, etc.

Actualment els practicants d'Aikido no es reuneixen en federacions esportives, si no en associacions culturals. Per què culturals? Culturals en el sentit que no practiquem Aikido per fer esport, tot i que durant la pràctica hi ha un treball físic important, si no que més aviat estem realitzant una activitat cultural: estudiem, aprenem i mirem de conèixer coses sobre nosaltres mateixos.

Hi ha diversos estils d'Aikido que reflecteixen la visió particular d'aquest AAMM que van tenir els principals alumnes i deixebles d'en Ueshiba, cada estil es reuneix en una gran associació: Aikikai, Iwama Ryu, Ki Aikido, Yoshinkan, etc. I dins de cada gran estil hi ha múltiples associacions a nivell nacional o més local, com per exemple dins d'una mateixa ciutat.

Amb aquest rollo de la no-violència i la no-competitivitat pot semblar que aquestes associacions les composin o les dirigeixin una colla de hippies, gent virtuosa, il·luminada o com voleu dir-li.

Amb el que he vist aquests anys i, especialment fa molt poc a la meva associació, us dic que no. Tot plegat és una qüestió de política, i quan als humans se'ns encomana una missió sagrada, acaba resultant un bluf, perquè al final tots som humans i tard o d'hora acaben aflorant els pecats propis dels humans.

Es generen enveges, molta competitivitat entre les associacions o dins l'associació, voler ser més important dins el mundillo, i sobretot tenir molts alumnes. Quants més alumnes tens més important ets. Hi ha baralles, traicions i punyalades traperes per l'esquena, tothom vol pujar dins l'associació i si cal, l'abandonarà amb tots els seus alumnes per anar a una associació més important amb l'excusa de "amb l'antiga associació no podia créixer com a aikidoka" …llavors, perquè no marxes tu sol? Per què et vols endur tots els teus alumnes? He flipat bastant amb el que he vist i he sentit, he sentit vergonya aliena de com pot arribar a ser una persona, i al final de l'esperit de l'Aikido he vist poca cosa.

Al final el que realment compta és el treball d'un i el dels teus companys. La resta millor deixar-la en un segon pla.

Salut!

[@more@]



10s comentaris

Snatch, porcs i diamants

Durant un moment ociós en el que m'he passejat per Youtube, he trobat un recull d'escenes d'una de les millors pel·lícules que he vist mai: Snatch, cerdos y diamantes. Els amics de cinemafriki us en podrien donar molts més detalls, però suposo que aquest és un dels dos flins bons que va fer el Guy Ritchie durant la seva carrera abans de casar-se amb la Madonna.

Primer us poso el clip dels crèdits inicials (genial!), tot seguit videomuntatge amb algunes de les millors escenes de la peli que ha fet algú amb molt poca feina, i tot seguit una escena que m'encanta i no es trobava al poti-poti del vídeo anterior.

Salut![@more@]



6s comentaris

Nokia Tune

No, no tinc un Nokia, però a la feina n'hi ha uns quants que si que en tenen, i dona la casualitat que tres d'ells tenen la clàssica melodia de Nokia, la "Nokia Tune". Persones, a més a més, força sol·licitades, pel que si al cap del dia no escolto la cançoneta més de catorze cops no n'escolto cap.

En fi, que suposo que a falta de politono sempre és millor tornar als clàssics, o potser és "orgull nokia"?

Al final ja he posat lletra a la melodia, i la tararejo mentalment quan sona algun dels telèfons…

"Tinc un Nokia, tinc un Nokia, tinc un Nokia, siiiii…"
 
 

[@more@]Un altre dia ja parlaré de lo fart que començo a estar de sentir mòbils sonant a cada segon o a cada passa que faig (el meu el tinc tot el dia en silenci) a volums moderada o clarament estridents…

2s comentaris

De petit no em van regalar el Barco Pirata dels Clicks

És una de les grans decepcions de la meva infància. Jo ja sabia qui eren els reis d'orient, i aquell any estava convençut que me'l regalarien. Vaig entrar amb la meva mare a la botiga de joguines i van tenir la caixa a les mans. "Mira, demanant el preu" devia pensar jo.

Aleshores els Clicks no eren de Playmobil, si no de Famobil, i ja en tenia una bona col·lecció. El Vaixell Pirata era la gran fita. Des de l'entrada a la botiga vaig muntar-me moltes pel·lícules amb el Vaixell, res que envejar al les aventures del capità Sparrow. Heu llegit aquella sèrie de tires de Calvin & Hobbes en que espera que li portin un beanie, i ell passa dies imaginant com jugaria amb ell? …doncs el meu cas era molt similar.

I al final res.

Arriben els reis i em deixen la Patrullera dels Clicks. Una embarcació molt més petita, molt menys espectacular, i enlloc de pirates hi havia l'autoritat.

Sempre m'ha quedat aquella espina. Avui dia hi ha vaixells pirates de Playmobil, però no són tant espectaculars, ni de bon tros.

Però mai ho he retret als meus pares. De ben segur que tenien les seves bones raons per regalar-me la patrullera…

[@more@]

 

4s comentaris

Boogie-boogie

Feia dies que tenia enganxada aquesta cançoneta al caparró. No en tenia ni idea del títol, ja que de la tornada, altrament dit "estribillu", ni m'enrecordava exactament que deia …excepte el "boogie-boogie".

L'havia escoltat altres cops però aquest cop em va calar, vaig començar a buscar-la i finalment la vaig trobar. Ves per on va ser un gran èxit dels 70. Vaig observar l'anglès rústic que feien anar, vaig buscar més i… tate! era un duet femení spanish anomenat Baccara.

Així que ara duc la cançoneta a la iPod, i la vaig tararejant durant tot el dia. M'ha acompanyat molt aquests dies juntament amb altres rareses que m'he estat baixant.

A l'igual que la Mamushka dels Addams, aquests dies el boogie-boogie m'acompanyava quan gairebé atropello a una padrina dos cops a la Verneda, el boogie-boogie m'acompanyava quan se'm va calar el cotxe al semàfor i em van pitar per primer cop, i el boogie-boogie m'acompanyava quan també gairebé atropello aquell vianant imprudent entrant al carrer Josep Estivill des de la Meridiana.

Avui a la feina i després d'examinar les llistes de reproducció de la meva iPod, un dels currantes m'ha dit que el meu espectre musical és força ampli. Clar, aquesta setmana he escoltat des d'AC/DC fins el Boogie-boogie, passant per Cradle of Filth… El tio ha flipat bastant.

[@more@]

7s comentaris

Flagell de peatons

 

 

Bé, finalment m'he decidit a treure'm el carnet als 34 tacos. Com diria l'Arguinyano a "Airbag": "…échale huevos".

Avui he fet la 5a pràctica i per fi he aconseguit posar-me una mica catxondo al volant, i això que no he arribat a superar els 40 km/h. I si, per fi m'ha agradat una mica conduir, ja que a les quatre pràctiques anteriors anava, com ho diria? …una mica tens. Val a dir que per la zona en la que ens estem movent no té gaire transit, i a les hores en que les faig la gent va massa sobada per tenir pressa o anar estressada, i per tant, estar de mala llet.

I dic flagell de peatons ja que gairebé atropello a dos durant aquests dies, peatons que no van tenir la delicadesa de saber-se saltar un semàfor en vermell. És que és un art que no està a l'abast de tothom.

Arribaré a tenir vehicle propi? Ja veurem. El que sí sé segur és que per anar només per Barna segur que no. Quin conyàs moure's per aquesta ciutat amb el cotxe, amb lo bé que s'hi va assegut a la línia 2 del metro llegint un llibre, o clapant directament. Això sí, amb tanta frenada i arrencada de seguida li pilles el truquillo al rollo de l'embragament i les marxes.

Rock'n'roll, ja van dos cops que escrius un post de temàtica similar o idèntica al que jo vull escriure. Aquest cop jo també l'he escrit.

Salut!

 

(Per fi puc publicar el coi de post després de diversos intents al llarg del dia)

[@more@]

9s comentaris

Més anuncis…

Hi ha anuncis que no m'agraden gens, ja n'he parlat algun cop, i n'hi ha d'altres que m'agraden. Malauradament molts d'aquests m'agraden per la seva música, i no pel que anuncien.

No miro massa la tele, de fet gens, però molts cops està encesa mentre jo treballo en una altra habitació. De vegades sona una música que fa que surti a mirar l'anunci.

Ara hi ha dos anuncis de cotxe que m'agraden per la música. La primera és la del Renault Clio, amb música de Kiss, concretament la mítica "I was made for love you". Els que no conegueu als Kiss flipareu amb les pintes que tenen al video…

El segon anunci és el del Seat Altea, la de les joguines que van cap al cotxe en parelles rollo arca de Noè. La cançó és "The animals went in two by two", cançó d'origen irlandès que va adoptar a posteriori l'exècit confederat a la Guerra de Secesió americana. Hi ha innumerables versions i ha estat adaptada per a moltes pel·lícules (la que jo recordo és la Jungla de Cristal 3), i bàsicament ara és una cançó infantil. No és que m'encanti, però aquest anunci ha aconseguit que la punyetera cançó se m'hagi enganxat durant dies. A l'emule hi ha moltes versions, però la que més m'agrada és aquesta…

Salut!

[@more@]

3s comentaris

Blocaire Invisible! Felicitats Tondo Rotondo!

Hola Tondo Rotondo, sóc el teu blocaire invisible (uuuuuuh)!

Fa uns dies vaig entrar a saludar-te al teu bloc, i no per deixar-te cap pista, sino per anunciar-te que tens una missió sagrada: evitar que els reis d'orient agafin un encostipat com una casa de pagès.

La veritat és que fins el moment d'engegar-se el tema del blocaire invisible no havia entrat mai al teu bloc com, de fet, no he entrat a tants d'altres. Tampoc no podia començar a deixar-te comentaris a tort i a dret, hagués cantat massa. En fi, d'ara endavant espero venir a visitar-te molt més sovint 😉

He fet això per a tu. Una postaleta nadalenca. Una fotesa, ho sé, però és el millor que se m'ha acudit. Si t'he de dir la veritat, no m'agrada gens la iconografia nadalenca (pares noels, nadales, anuncis del Corte Inglés i pestes vàries). Així que he volgut fer una clucada d'ulls a la nostra història (ja veuràs perquè).

No m'enrotllo més nanu. Clica aquí per veure i participar de la postaleta:
 

Una abraçada! Molt bones festes i molt bon any 2007 per a tu i per a tothom!!!

Salut!

🙂

[@more@]

11s comentaris

Un adéu i una troballa

El passat dijous va passar el que molts ja sabiem: el nostre instructor d'Aikido va fer la seva última classe al nostre dojo. Com ja vaig explicar, el motiu és que ha obert el seu propi dojo a Premià, i com és normal s'ha volcat en cos i ànima i és molt difícil per a ell fer-se càrrec de les classes del nostre. En el seu lloc ha posat al seu sempai (en llenguatge friki: el seu padawan). Està mooooolt verd encara, però ser instructor també forma part d'un aprenentatge, així que el temps dirà si és un bon instructor. De moment li donaré el meu vot de confiança.

I bé, tot plegat va ser molt trist, ja que en Jaume m'ha estat donant classes d'Aikido durant gairebé tres anys. Tot i això, ja ens ho esperavem. Va anunciar-ho fa uns mesos i a ningú l'ha enganxat amb els pixats al ventre.

D'una banda penso: "és el somni de tot instructor o mestre, obrir la seva pròpia escola i no haver de dependre dels gimnasos" (aquest és el pensament més altruista de cara cap a ell), però per una altra penso: "coi, quina merda" (i aquest és el pensament egoista, clarament de cara cap a mi). No en farem un drama. Ningú no s'ha mort. Hi ha molta feina a fer i bàsicament l'he de fer jo, i ho faré amb l'instructor que sigui. A part que penso anar més d'un cop a entrenar a Premià.

I ara la troballa…

Divendres vam fer el sopar d'empresa, i quan vam pujar al cotxe d'un dels meus socis per anar al restaurant, vaig mirar el terra i vaig trobar un CD que ja considerava perdut: la banda sonora de "The little shop of horrors" (la peli musical). Avui l'he estat escoltant i …m'encanta. La peli és molt friki, però amb les cançons m'ho passo teta, especialment amb la del dentista sàdic (en Steve Martin) i la cançó de la planta alienígena que li demana a en Rick Moranis (el veï plasta dels Caçafantasmes o el de "Mamá he encogido a los niños") que l'alimenti amb carn humana…

Aquí teniu totes dues perles.

Siau! 😉

[@more@]

9s comentaris